Els darrers 30 de novembre i 1 de desembre es van celebrar a Barcelona les VI Jornades de Compra Pública Socialment Responsable, que portaven per títol “La urgència d’una mirada global amb justícia social als processos de transició ecològica”. Les jornades van presentar les oportunitats normatives actuals que poden servir per garantir el compliment dels drets humans i del medi ambient en les cadenes de valor, però també van servir de crida a les administracions i a la ciutadania en general sobre la importància dels processos de transició ecològica que s’estan proposant des del nord global.
La primera taula, on van participar Jorge Conesa (Fair Trade Advocacy Office) i Nicola Scherer (Observatori del Deute en la Globalització) es va titular Oportunitats i reptes de les noves normatives europees per la contractació pública. Segons Conesa, «la llei de diligència deguda, actualment en procés de negociació, podria excloure de la contractació pública a les empreses que no compleixin amb la llei», i va afegir que «per cada euro gastat en compra pública responsable, s’estalvien diners públics invertits en altres departaments». Scherer, per la seva banda, va parlar sobre el Pacte verd europeu: «El creixement econòmic i de zero emissions seran compatibles gràcies a les noves tecnologies i la digitalització. El missatge pels actors econòmics és que hi haurà oportunitats de negocis i de creació de llocs de feina, tot i el context de crisi».
La segona taula, dedicada als Impactes de la transició ecològica del nord al sud global va comptar amb la participació de Felip Daza (Odhe, Novact, Suds i Fets), Gisela Torrents i Ernest Gutiérrez (Observatori DESCA), Victor Garrido (Acció Sindical Internacional CCOO i d’Indústria), Csarina Musni (Unió Nacional d’Advocats del Poble), i Luciana Fernández i Néstor Ruiz (OPSAL Argentina) i Laura Fontana (AlterNativa Intercanvi amb Pobles Indígenes).
Daza, que va aprofundir en les Responsabilitats del sector financer espanyol en l’ocupació de Palestina a través del cas de l’energia solar i el greenwashing, va explicar que «hi ha 21 projectes d’energia solar que es concentren en la Vall del Jordán i en el Naqab. Hi ha un projecte que planteja la necessitat de modernitzar el desert i extreure la major quantitat de recursos d’aquest. Hi ha diferents tipus de finançament per part dels bancs espanyols, alguns són d’inversió directa, de vegades de forma individual a una empresa. Alguns són suports a través d’inversions, i de vegades d’injeccions de capitals a fons israelians o bons». Daza va parlar de casos concrets, com la participació del Banc Santander en un parell de projectes on s’han confiscat terres a la població palestina.
Pel que fa a la transició ecològica en el camp de mobilitat, Torrents va assegurar que és molt difícil que una persona a Catalunya tingui un cotxe elèctric «tret que gasti més del 15% del seu salari». Cal afegir que les mines estan al Sud Global i que la UE només disposa de l’1% dels minerals per a cobrir el que necessita per al canvi de model a cotxes elèctrics per al 2050. Entre les propostes que es van plantejar hi ha la renovació de vies ferroviàries, els canvis interns dels cotxes mantenint la carroceria i, la més important en qüestió de contractació pública: que l’administració s’asseguri que es minimitza l’impacte ambiental i que els materials dels cotxes que es contractin estiguin lliures d’afectació de drets.
Pel que fa a acció sindical per garantir el treball decent en les cadenes globals de valor, Garrido va assegurar que «s’ha passat dels debats dels codis de conducta a l’estàndard de les polítiques socials i els principis rectors. I després al model d’auditories socials per garantir que una fàbrica a Bangladesh compleix els estàndards. Aquest és un model caduc de cadena de subministrament. Des dels sindicats s’està impulsant un model més actualitzat a través d’allò legislatiu, la deguda diligència i els models internacionals».
La resta de ponents d’aquesta taula van reforçar la idea que les mines de liti fan témer que hi hagi despoblació per destrosses del medi ambient i que l’electromobilitat implica un sacrifici d’una regió del món d’animals, éssers i plantes «que tenen el mateix dret a la vida» (Néstor Ruiz). Fernández va afegir que «les polítiques de promoció energètca empresarial impliquen el sacrifici dels territoris. Hi ha territoris que podran salvar-se gràcies a la destrucció d’altres territoris».
La tercera taula es va centrar en la coherència de les polítiques públiques i hi van participar Yoya Alcoceba (Directora general de Cooperació al Desenvolupament del Departament d’Acció Exterior i Unió Europea de la Generalitat de Catalunya), David Llistar (Director de Justícia Global i Cooperació Internacional de l’Ajuntament de Barcelona) i Mar Benseny (Junta de LaFede.cat i Directora de Programes a Novact). Segons Alcoceba, el seu mandat és vetllar perquè les polítiques de govern contribueixin a assolir els objectius de cooperació al desenvolupament i vetllar per minimitzar els possibles impactes negatius que aquestes puguin suposar. Llistar assegura que «l’Ajuntament de Barcelona pren com a punt de partida la justícia global, no el Desenvolupament, i que posa el focus en les relacions de poder i subordinació en un mon creixentment injust». Benseny va afegir que «la societat civil ha de ser un actor de construcció de polítiques públiques».
També hi va haver temps per mostrar bones pràctiques a la quarta taula de les jornades, on van participar Victor Torrents, de l’Associació Catalana de Municipis (ACM), explicant les centrals de compra i les agències de suport a la contractació sostenible; Rosa de Paz i Liz Massip, de l’Ajuntament de Manresa, que van explicar les clàusules de comerç just per prevenir la vulneració de drets humans a les cadenes de valor; i Rocío Paniagua, l’Electronics Watch, que va parlar sobre la cadena de subministrament de vehicles elèctrics i quina influència poden tenir els compradors públics.
De Paz i Massip van explicar que el primer petit èxit de l’Ajuntament de Manresa va ser el contracte de subministrament de begudes fredes i calentes i d’aliments sòlids, mitjançant màquines expenedores, en diferents edificis de l’Ajuntament de Manresa. El comerç just com a objecte de contracte: el sucre i el cafè havien de ser de comerç just o el proveïdor no es podia presentar, més un seguit de millores d’altres productes sòlids (puntuació segons percentatge de producte de CJ). Degut a diferents canvis polítics i a la crisi, han tingut dificultats per avançar. Però sí que van aprofitar el potencial del projecte Ciutats pel Comerç Just (LaCoordi), que suposava fer un pas més enllà. Des de l’any passat, són el primer municipi català pel comerç just. Hi ha una auditoria cada dos anys, i una de les condicions és avançar en compra pública responsable: pressió i compromís d’introduir clàusules als plecs municipals.
Pel que fa a la central de compres de l’ACM, es va iniciar fa deu anys per complir amb l’objectiu que el municipi més petit compri amb les mateixes condicions que el més gran. La gran majoria de municipis de Catalunya són petits. Dels 947 municipis, 904 fan servir la central de compres.
A través de les seves compres (acords marc), han establert l’Estratègia per a la transició energètics dels ens locals. La gran estratègia és fer les coses fàcils. Als ens locals els resulta molt fàcil contractar a través d’ACM, ja que s’estalvien la licitació (la fa ACM) i, per tant, s’alliberen de tota una sèrie de problemàtiques (lots deserts, etc.). Dins d’aquest procediment, un dels punts més importants dels serveis que ofereixen és el relacionat amb l’energia. El primer acord marc que van fer va ser el de subministrament d’energia elèctrica: hi ha 1.073 entitats adherides. La seva estratègia consisteix en obtenir estalvis perquè s’inverteixin en tecnologies o formes que generen més estalvis. Des que han aconseguit licitar i adjudicar generació fotovoltaica, han tancat el cercle.
Pel que fa a la influència que poden tenir els compradors públics en la cadena de subministrament de vehicles elèctrics, Rocío Paniagua, d’Electronics Watch, va remarcar algunes lliçons apreses. A través de la inclusió de criteris, els compradors públics poden tenir impacte sobre els fabricants. Un compromís exitós amb els fabricants d’equips originals (OEM) requereix confiança i participació activa dels compradors públics. El sector automotriu es troba ressagat respecte a altres sectors en la deguda diligència en drets humans i en la transparència en la cadena de subministrament. Les empreses de transport públic tenen influència sobre els fabricants d’equips originals (OEM). Exemple: Transport for London.
