Article de reflexió de l’Albert Sales (SETEM Catalunya, campanyes) sobre la democràcia que avui tenim. No és democràcia poder canviar els representants polítics cada quatre anys si els que prenen les decisions a l’ombra no responen a cap control per part de la ciutadania. La imposició tecnocràtica d’una “democràcia de mercat” parteix de premisses suposadament inqüestionables que són les que trontollen sota la crida de “democràcia real ja!”. Les agències de qualificació i els directius de les grans corporacions financeres, malgrat ser responsables de la crisi, estan imposant mesures que continúen prioritzant els seus beneficis al benestar de les persones.
A les mobilitzacions engegades sota el lema “democràcia real ja” els cauen crítiques des de bona part de l’espectre polític tradicional per la seva poca representativitat, per exigir canvis des de fora de les regles del joc i, sobretot, per posar en dubte la legitimitat de la democràcia liberal per fer valer la “voluntat de la majoria”. Els analistes i opinòlegs afins als partits amb possibilitat de governar, pensen que la ciutadania descontenta ja pot decidir sobre el futur dels seus representants cada quatre anys i que té el dret constitucional a crear noves formacions polítiques i entrar en la contesa electoral si les existents no els satisfan. Però la mateixa ciutadania disposa d’una llarga llista d’exemples que mostren com el seu vot es converteix en carta blanca per a que els polítics professionals responguin als interessos de les classes dominants.
L’orientació de les polítiques per afrontar l’actual crisi ha posat de manifest les deficiències d’un sistema en el que el concepte de democràcia va començar a fer aigües amb l’imposició ideològica del neoliberalisme a partir dels anys 70. Pas a pas, la doctrina econòmica de l’Escola de Chicago s’ha estès i s’ha acceptat com a únic sistema econòmic i social possible. Val a dir, que els primers experiments neoliberals, no es van portar a terme precisament en el marc de democràcies ni van ser acceptats passivament per part de la població que en va patir els efectes. Ni Xilens, ni Indonesis haurien assumit per voluntat pròpia, expressada a través de les urnes, la destrucció de tot tipus de protecció cap a la classe treballadora i la instal·lació de les elits dirigents en una situació de privilegi immillorable per fer negocis i per multiplicar el seu capital. Va ser la força de les armes i el finançament i recolzament nord-americà qui va aconseguir la pionera conversió a la doctrina.
A les democràcies madures, la imposició va ser molt més subtil. Sense tortures ni execucions massives, sense dictadors sanguinaris d’ulleres fosques, sense estadis esportius plens de mestres, funcionaris, obrers i estudiants, la revolució conservadora ha retornat al capital els privilegis perduts després de la Segona Guerra Mundial. Quan l’any 1992, en plena recessió, Bill Clinton inicia la carrera cap a la Casa Blanca promet una expansió de la cobertura dels serveis sanitaris i unes polítiques socials que corregeixin les desigualtats provocades per la política econòmica de l’era Reagan. Un cop a la presidència dels EUA i amb tot un mandat per davant, Clinton rep la visita de dos autoritats de les finances de la primera potència mundial: Alan Greenspan (President de la Reserva Federal) i Robert Rubin (Director de Goldman-Sachs). Els dos il·lustres visitants convencen al recentment elegit president de que el seu programa és inviable perquè un increment de la despesa pública dispararia el dèficit, incrementaria els tipus d’interès, contrauria la demanda interna i col·lapsaria l’economia nord-americana.
Quan Tony Blair es nomenat Primer Ministre del Regne Unit anuncia que el nou laborisme britànic està disposat a enviar les divisions de classe social als llibres d’història. El que podia semblar una aposta redistributiva no és res més que la consolidació de les polítiques de Tatcher i Major. Un atac frontal al sector públic a partir de la premisa neoliberal de que les persones són éssers calculadors i racionals que es guien únicament pel propi interès. En virtut d’aquesta premisa, el lliure mercat és el millor sistema per regular les relacions humanes i les privatitzacions es converteixen en l’únic camí cap a l’eficiència. Tot això, oblidant el rol del sector públic com a corrector de les fallides del mercat.
Malgrat el que pugui dir el Partit Popular espanyol en la seva eterna cursa pre-electoral, el govern de Zapatero no ha fet més que aplicar les receptes econòmiques que la dreta hauria aplicat si hagués estat governant. Si algú te dubtes al respecte, només ha d’acudir al llibre que va publicar José María Aznar l’any 2008 per trobar-hi escrites les polítiques macroeconòmiques dels pseudo-socialistes d’en ZP. A fi de comptes, el triomf ideològic del neoliberalisme ha convertit aquestes polítiques en solucions de sentit comú que no admeten cap discussió. Cal satisfer als mercats perquè l’economia funcioni i això suposa seguir les indicacions d’individus com Emilio Botín, que fa unes setmanes, afirmava amb orgull que el seu banc, el Santander, era un dels triomfadors de la crisi.
No serveix de gran cosa poder canviar els representants polítics cada quatre anys si els que prenen les decisions a l’ombra no responen a cap control per part de la ciutadania. La imposició tecnocràtica d’una “democràcia de mercat” parteix de premisses suposadament inqüestionables que són les que trontollen sota la crida de “democràcia real ja!”. Les agències de qualificació i els directius de les grans corporacions financeres, malgrat ser responsables de la crisi, estan imposant mesures que continúen prioritzant els seus beneficis al benestar de les persones. Els partits tradicionals no gosen enfrontar-s’hi per acabar amb les perversions del sistema i la pròpia democràcia representativa és altament conservadora a l’hora de permetre l’entrada de noves idees. Ni els partits de la suposada esquerra ni els sindicats s’han atrevit a dir que el sistema no funciona i que la refundació del capitalisme no és possible. La por a perdre l’electorat “moderat” pot més que l’evidència de que no hi ha polítiques d’esquerres possibles acceptant com a veritables els axiomes neoliberals.
La dictadura dels mercats es pot sostenir mentre una gran majoria de la gent tingui por a perdre el seu nivell de consum, però al capitalisme salvatge continuarà tensant la situació. Algun dia, la societat del low cost no aguantarà més imposicions i precarietat a canvi de telèfons d’útima generació i bitllets d’avió barats per escapar de la rutina. Igual que la llibertat no consisteix en poder triar el que un vol comprar, la democràcia no consisteix en posar un paper en una urna cada quatre anys.
Albert Sales i Campos
Campanyes – SETEM Catalunya