Marc Llorens Guim ha participat en un Camp de Solidaritat a Guatemala i comparteix la seva experiència en un emotiu text que ha estat publicat per La Vanguardia Digital. T’animem a llegir-lo!
“El darrer agost vaig viatjar a Guatemala acompanyat de set camarades per viure l’experiència d’un Camp de Solidaritat: Una proposta formativa i vivencial que aproxima les persones del nord als països del sud, per donar a conèixer la realitat de les zones més pobres del planeta i mostrar les dificultats amb les que s’enfronten diàriament els seus habitants. L’objectiu és la formació de ciutadans més responsables i conscients de les complexes -i lamentables- circumstàncies del món que ens envolta, a través de la convivència, l’intercanvi i la pràctica. Es tracta de sortir de les aules, aixecar la vista de la premsa i apagar la televisió, amb la finalitat d’aprendre de la manera més natural i eficaç: en primera persona, respirant el mateix aire que les víctimes, compartint la dura quotidianitat dels més miserables, mirant directament als ulls dels protagonistes de la història.
Les comunitats són un grapat de cases que formen nuclis de població d’uns quants centenars d’habitants, els quals viuen en una situació d’aïllament integral, global, total. Lluny dels centres de poder econòmic i dels espais on es prenen les decisions polítiques. Lluny dels hospitals, de l’educació i de qualsevol altre tipus de prestació pública i social. La distància i l’absència d’infraestructures de la comunicació genera una desinformació molt perillosa, atès que es tradueix en un terrible desconeixement dels drets i dels deures que, com a ciutadans de Guatemala i del món, posseeixen. Això els deixa completament desprotegits enfront els intents de manipulació de les elits i del mateix Estat -circumstància que explica que molts indígenes votin partits polítics conservadors que són clarament contraris als seus interessos-.
Viuen de la terra i per la terra. La supervivència diària en depèn totalment, ja que l’agricultura constitueix la principal font d’ingressos de la majoria de les famílies -planten blat de moro, fesols, cafè i algunes fruites i verdures-. Aquesta dependència explica que mantinguin una lluita enèrgica i incansable per defensar el territori de la ingerència de les grans empreses i les multinacionals. S’oposen a l’atorgament de llicències mineres, a la instal·lació d’hidroelèctriques i a tots els macroprojectes que tenen per objectiu l’explotació dels seus recursos naturals. Lliuren una batalla desigual contra l’opulència de l’Estat i unes elits totpoderoses que perceben la riquesa natural del sòl guatemalenc com una magnífica oportunitat per omplir-se les butxaques. Contraresten la inferioritat material a través d’una organització democràticament impecable -em recorda als moviments assemblearis que darrerament s’han anat consolidant a Catalunya-, la resistència pacífica i una força de voluntat admirable.
Abans he dit que viuen, em retracto: malviuen. Sent molt generós, sobreviuen. La seva quotidianitat és absolutament miserable. Subsisteixen dia a dia sense saber que passarà l’endemà. L’alimentació es limita a les tortillas de blat de moro, fesols i ous. Molt de tan en tan es permeten el luxe extraordinari de menjar una cuixeta de pollastre.
No tenen escoles. Tot i que la Constitució garanteix el dret a rebre una educació pública fins als 12 anys, la majoria de nens i nenes es veuen obligats a recórrer diàriament desenes de quilometres per accedir a un centre educatiu; un obstacle excessivament costós, que provoca que la majoria renunciï a estudiar i es posi a treballar abans de l’adolescència. Tampoc tenen hospitals, encara que la llei suprema assegura la universalitat de la sanitat. Tanmateix, gairebé totes les comunitats disposen d’una botigueta que ofereix una infinitat de porqueries comestibles per un mòdic preu: patates Lay’s, Chupa Chups, Coca Coles, etc. Ni les àrees més recondides i amagades del planeta s’han pogut escapar de les urpes del capitalisme.
Malgrat morir-se de gana, malgrat no tenir res, ens ho van donar tot. La seva hospitalitat era inesgotable; el seu somriure, impertorbable. Es treien el menjar de la boca perquè nosaltres poguéssim fer tres àpats diaris -ells tan sols en feien un o dos, tirant llarg-. A canvi, tan sols demanaven que expliquéssim al món la seva situació, les dures circumstàncies amb les que s’enfronten diàriament, les vergonyoses injustícies que han de suportar. Estan totalment desemparats, oblidats per l’Estat, ignorats per la comunitat internacional. Imploren atenció.”
Bloqueig de carreteres del 9 d’Agost de 2013 per commemorar el Dia Internacional dels Pobles Originaris (Colotenango, Departament de Huehuetenango, Guatemala) / Marc Llorens Guim
Reunió amb els membres de la Comunitat de Bellavista per recollir les inquietuds i les problemàtiques dels habitants de la regió (Departament de Huehuetango, Guatemala) / Marc Llorens Guim