Aboubakr Khamlichi és un dels fundadors de Attawasol. Ha dedicat gran part de la seva vida a la lluita pels drets humans i laborals al Marroc. Ell ens dibuixa la situació a Tanger a través de la seva experiència personal i el seu coneixement directe.
Quina és la lluita de Attawasol?
El nostre objectiu és crear un espai de trobada per a les obreres, on es puguin conèixer i intercanviar experiències. Al mateix temps, intentem formar-les i conscienciar-les perquè siguin capaces de lluitar pels seus drets. Attawasol ofereix formació elemental, com alfabetització, així com idiomes, formació cultural i sobre temes laborals. Volem que les obreres sàpiguen com defensar soles, ja que Attawasol no pot lluitar per elles.
Com reaccionen les dones obreres?
Segons les enquestes que fem, més del 90% de les obreres desconeixen el seu codi de treball. No saben quins són els seus drets. A més, moltes tenen por, perquè saben que les poden acomiadar. Quan vénen, al principi, són tímides, diuen que no poden defensar-se o enfrontar-se als seus caps… però després d’uns mesos comencen a descobrir la seva capacitat, els seus drets, i es defensen. Si una dona obrera és conscient que pot defensar-se a la feina, té bones possibilitats, però sense aquesta força serà objecte de més repressió.
Què és el més difícil d’aconseguir?
El més difícil és el treball col·lectiu. Passar de defensar-se com una persona sola a fer-ho com un col·lectiu de dones obreres. Aquí es necessita més treball per a una conscienciació col·lectiva.
Al Marroc representa un problema afegit el fet de ser dona?
Sí. La societat al Marroc és molt masclista. Fins i tot les dones. A elles els han fet creure que són com de segona fila, i moltes vegades són elles mateixes les que es desconsideren. La dona obrera necessita 10 hores per al treball a la fàbrica, més 5 hores de feina a casa, i llavors el temps per si mateixa, per a formar-se, per als seus drets… sempre és molt difícil de trobar. Per això nosaltres insistim en que la formació és primordial.
Com segueix Attawasol l’evolució de les obreres?
Des de l’associació fem un seguiment dels problemes laborals que sorgeixen com l’acomiadament, o els seus problemes personals o familiars. Fem un acompanyament doble: a nivell laboral i nivell personal.
T’ha comportat la teva lluita pels drets humans problemes greus?
El 1985, juntament amb altres companys, vaig ser processat per atemptar contra el règim, i vam anar condemnats a deu anys de presó. Bé la veritat és que no ens van fer cap judici… Vaig passar-hi sis anys finalment, gràcies a Amnistia. Vaig sortir el 1991, a conseqüència de la pressió que es va fer tant al Marroc com a Europa, i des d’aquest moment estic en la lluita de nou.
Ha fet això que tinguis por ara o ha influït d’alguna manera en la teva actitud?
Bé, no hi ha persona que no té por, no? Crec que les persones humanes sempre tenen por, però això és relatiu. Per exemple, ara hem aconseguit algunes llibertats a través de la nostra lluita i això ens anima. Vam sortir de la presó dient el que volíem dir abans, perquè estàvem amnistiats i això ens va donar una sèrie de drets. Però l’important és seguir. Un no viu una vida, en viu moltes, i viure-les totes tal com un vol, aquesta és la veritable lluita.
