La Latifa Tadlaoui és la presidenta de la associació Attawasol del Marroc. Ha treballat més de 15 anys en la indústria de la confecció per empreses espanyoles com Inditex i Mango, entre d’altres. Ella ens dona la seva visió, des de dins de les fàbriques i també com a dona en lluita pels seus drets laborals.
Com són les condicions laborals normals d’una treballadora del Marroc?
Són duríssimes, molt precàries. És difícil explicar les nostres condicions en paraules. Pel que fa a les hores, vuit al dia són indiscutibles, però normalment tenim més hores extres, a les que no ens podem negar.
Quin és el salari normal d’una treballadora al Marroc?
El límit és 11 dirhams a l’hora, el que equival a menys d’un euro. Si parlem de menors d’edats és una altra cosa. A un treballadors que és menor d’edat se li paga normalment 5 o 6 dirhams l’hora, el que equival a 50 cèntims.
Quin és el sou que necessitaríeu rebre per poder tenir una vida digna?
Al menys ens cal un sou de 15 dirhams l’hora. Al Marroc el sou és el mateix des de fa anys, però la vida cada dia és més cara. El lloguer, els aliments, el transport… tot costa cada dia més diners. Necessitem més del doble del nostre sou actual.
Has tingut problemes a la feina o amb els teus caps pel fet d’estar implicada en la lluita pels teus drets laborals?
Sí. Totes les que defensem els nostres drets sabem que poden acomiadar-nos, sabem que existeix aquesta possibilitat. Però jo sé que mentre estic defensant els meus drets no han de fer-me res, i per això continuo fent-ho.
Com és un dia laboral normal per a tu?
M’aixeco per la matinada a dos quarts de set, em vesteixo i no tinc temps per esmorzar, he d’anar a la feina. A la feina sempre hi ha pressió i maltracte i saps que tens moltes hores endavant. Per exemple, en una hora pots fer 40 peces. Si ve el teu cap et dirà que n’has de fer 50; però si en fas 50 et dirà que en pots fer 60. I així passa una hora més i una altra… Quan vaig a dinar, sento que l’esquena se’m doblega de tant cansada com estic i he de menjar en 30 minuts: menjo tan ràpid que l’estomac em fa mal, res te gust, i ni tan sols sé si està bo o no. Després torno per treballar i només que s’acabi el dia, però sovint ve el responsable i et diu que el que et queda no són les quatre hores normals sinó més. Quan torno a casa al vespre, amb el cansament i l’estrès no puc menjar res, tot i que tinc molta gana. Així que me’n a dormir sense sopar, i sé que l’endemà tampoc podré esmorzar.
Si poguessis escriure un petit missatge a les etiquetes de la roba que fabriqueu, què seria el que voldries fer arribar a les persones consumidores que comprem la roba?
Escriuria que aquesta roba, la que tens a les mans, l’hem fet nosaltres amb tot l’esforç. Hem treballat, hi hem dedicat més de vuit hores sense parar, hem suat, hem gastat moltíssimes forces. En acabar-la em fan mal els ulls, l’esquena i les mans… però el que ens paguen no és el que ens toca. No és just. Encara que estiguis pagant a l’empresari de Zara o de Mango per aquesta samarreta o pantalons, el preu no té res a veure amb que rebem nosaltres. Això no és just.
